Desig

01.03.2025

Videbimus et amabimus
Sant Agustí

Quina roda tan ampla i grandiosa
la roda de safir del firmament,
que la nit amb ses llàgrimes arrosa
com lliri blau al cim de Fontargent!

Que n’és d’harmoniosa sa rodada,
de dolça, d’argentina i de suau!
Los que heu un colp sa música escoltada,
la música terrena no us desplau?

Doncs en quin obrador d’argenteria
se tornejà l’espurnejant safir?
Lo mener ignorat que el produïa,
no en tornarà de nous a produir?

Eixa corona esplèndida i suprema,
qui de la terra la teixí al voltant?
Qui encastà a sa florida diadema
eixos claus d’or i pols de diamant?

Eixa mitja taronja sobirana,
qui del gran temple l’ha bastida al front?
Qui li cenyí de llums eixa capçana,
claraboia estel·lífera del món?

Qui arborà d’aqueix tàlem les pilastres
i en l’altura penjà sos cobricels,
il·luminats amb ciris que són astres,
enfestonats amb flors que són estels?

Oh!, en lo pregon del místic santuari
darrere les cortines de l’altar,
jo oberta veig la porta del sagrari
i una ullada de foc llampeguejar.

Del tabernacle aurífic que ens separa,
Senyor, Senyor, arrebossau lo vel,
i deixau-me-la veure vostra cara,
llum de les llums, vida i amor del cel.