Cor d'illes gregues

01.12.2024

Tempe

Rodant, rodant pel cor de mes boscúries
lo Peneos, al pas de les centúries,
com un corser sens brida
anà perdent son galopar salvatge,
i dels meus rossinyols a les cantúries,
i al bruit suau del vincladís fullatge,
ses ones argentines,
dant besos a les flors i fent joguines,
de verger en verger s’emperesiren;
i a l’ombra dels rosers que el sol abeura,
en llit de llirijoncs i clavellines,
dessota arcoves d’heura,
com defallides nines,
pel son d’amor vençudes s’adormiren.
Lo lligabosc, espígol i roselles
al bressoleig de l’aigua s’esfullaren,
i soles les estrelles,
de blau vestides i esplendors novelles,
d’estiu en nits serenes s’hi bressaren.
Avui venia a emmirallar-s’hi amb elles
sa reina esblanqueïda,
quan de l’Olimp i l’Óssa entre les plantes,
obrint-se ampla sortida
les ones udolantes,
tornen al llit de sa corrent primera,
i jo, com en l’abril de ma florida,
torní a albergar la dolça primavera.
Veniu, veniu, oh verges de Tessàlia,
com al rusc d’or les místiques abelles;
deixau per mes gemades fontanelles,
oh Pièrides, les aigües de Castàlia;
i desvetllant les dolces cantarelles
que dormen en la lira,
digau-me: –Qui retira,
cortina de mon cel, la cotxa blava,
que en mon ombrívol tàlem m’abrigava?
Al gegantí Peneos, qui el desnia
de mos flairosos braços?
Les aigües de l’Egeu, qui les desvia,
com cerves temeroses,
fent recular sos passos?
Qui solleva en ses platges onduloses,
d’illes rients constel·lacions verdoses?–

[...]