A l'alzina del passeig de Gràcia

01.11.2024

A l'alzina del passeig de Gràcia

Filla de les muntanyes, qui t’ha plantada aquí a la vora d’un pas-
seig i enmig de l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que nin-
gú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Ti-
bidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins a
prop de la mar. La Providència t’ha deixat enmig de la nova Bar-                 5
celona per recordar-li que fou un prat, com los empresaris de les
vies fèrrees deixen un munturull de terra de cada desmunt, com
a testimonis de la feinada feta, que diuen als viatgers: «Mirau a on
érem i a on som.»
Mes, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves ger-               10
manes que estan lluny d’aquí, a l’altra banda de Collserola o del
Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’esca-
nyoleix i et deshonra?
No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallen
mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladis-                15
sa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra
emparadora i el teu patriarcal redós, i amb sos bels planyívols te’n
donarien lo grans mercès.
No enyores aquells pastors, que semblen fets de la teva fusta,
amb los esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts               20
amb la samarra feta de la pell del bestiar de llana que pasturen?
Allà tu fores la seva amiga i confidenta; tu els faries de casa, tu seri-
es la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu
els faries de sopluig; i en los temperis de l’estiu los serviries de pa-
rallamps i de cabana, mentres ells, acucurrats, passarien lo rosari,              25
o de genolls en terra demanarien misericòrdia a l’Altíssim.
Pobra filla de l’afrau, com t’avindràs tu a la tirànica moda ciuta-
dana? Aquí tots los arbres, inclinant lo cap una vegada a l’any al lle-
nyataire, com les ovelles a les estisores del tonedor, se deixen ton-
dre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel.            30
Aquí no es permet que un branquilló pugi més que l’altre, ni que
un arbre aixeque la cresta del seu cimeral o estenga los braços de
ses branques més que l’arbre veí. Aquí no es permet que els arbres
tinguen grops o borrugues, ni que prenguen males jeies impròpi-
es dels arbres civilitzats del jardí.                                                                     35
I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir punt per punt totes aquei-
xes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ja podria amb la
teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’es-
porgador? Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de
viver? Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aquei-             40
xa tropa de plàtanos, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?
Tots aqueixos atletes de parada han sigut i són encara criats
amb biberon, cap d’ells beu com tu la llet i la força de la mamella
de la mare terra i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’ai-
gua d’una manguera? La manguera que t’hauria de regar a tu és la             45
dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampega baixant
dels Pirineus. Quina saba trobaràs tu en aqueix passeig empedreït
i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és un vessant de munta-
nya, a on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.
Lo regueró que hauries de veure a tos peus és un xaragall cobert                50
d’espessa bardissa; los sients que hi hauries de tenir són los mar-
ges herbosos; tos veïns haurien de ser los penyalars i les cingleres.
A tu no et convenen pas los aires de la ciutat; respiraries millor a
l’aire lliure de l’aubaga. Allí te’n farien, d’afalacs, los tramuntanals
de tres dies; te’n dirien, de coses, les llevantades de vuit dies i vuit             55
nits. Allí la tempesta escabellada te bressaria entre sos negres bra-
ços, i lo rúfol torb te cantaria la non-non com una mare a un noiet
de quatre mesos que s’adorm.
Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res,
mirat de reüll per tots los partidaris de la simetria i de l’uniformis-             60
me. Aqueixa costum que tens de guardar les fulles d’un any per
l’altre, aquí no és seguida per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga
clar, això fa pobre. Aquí los arbres menos luxosos, fins los més es-
talviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta a cada pri-
mavera, i ells mateixos faran córrer que no tens sinó un trajo per               65
presentar-te al públic.
Això de ser jove cent anys, això de no envellir mai, aquí tam-
poc s’estila entre els arbres. Los del passeig fan com los hòmens
que van amunt i avall a la teva ombra, viuen de pressa i corrent i
a vint-i-cinc anys són vells i a trenta són decrèpits. Tu arribes a la               70
vida ara tot just, i quantes vegades los vegeres canviar en aqueixa
via? Quantes los veuràs canviar encara, si et deixen envellir? Mes
si creixes gaire, si eixamples gaire ta copa, no et deixaran pas morir
de vellor, te faran la corretgeta.