Des de fa uns dies, Verdaguer és objecte de debat provocat per les declaracions que va fer el regidor de l'Ajuntament de Barcelona Jaume Asens el 7 de setembre en el seu parlament sobre l'ingrés de l'ajuntament de Barcelona a l'Associació Catalana de Municipis (AMI).
El polític en la seva argumentació (Vegeu minut 1:10 ) deia que els municipis que s'havien arrenglerat a l'AMI defensaven la Catalunya romàntica i clerical de Cambó, Torras i Bages i Verdaguer mentre que la seva posició es postulava a favor d'una república en pro de la llibertat, la igualtat i la justícia defensades per Seguí, Nin i Companys.
Les xarxes de seguida van reaccionar en defensa del Verdaguer popular, del Verdaguer que es va posar al costat dels pobres i de la gent més humil de la ciutat. Des d'aquesta pàgina ,sense voluntat d'entrar en la polèmica, presentem alguns dels articles i enllaços que aquests darrers dies han circulat.
Oriol Badia publica «En defensa de Verdaguer » en el seu blog del 8 de setembre
«Jacint Verdaguer i Santaló, a banda de ser (efectivament) un dels més grans escriptors en llengua catalana de tots els temps, va ser perseguit, calumniat, acusat de boig, empaitat, enclaustrat, expulsat i obligat a passar gana, per burgesos esclavistes i bisbes conservadors, precisament per denunciar i criticar la injustícia del tracte dels rics envers els pobres i la fal·làcia d'una jerarquia catòlica que predica el que no practica.
Va ser justament per aquest pensament que el van perseguir i per això mateix es va convertir en un referent per a les classes populars catalanes de finals del segle XIX.» Text sencer
Francesc Codina publica «“Maleït vedell d'or!” La revolta moral de Verdaguer contra els poderosos » en el seu blog del 9 de setembre
«En aquella època Barcelona i Catalunya vivien una profunda agitació política i social: n'hi ha prou de recordar que el 1890 s'hi va celebrar per primera vegada la manifestació obrera de l'u de maig, en què es va reivindicar la jornada laboral de vuit hores. O que, durant els anys 1893-1897, Barcelona va ser l'escenari d'una sèrie de sagnants atemptats d'inspiració anarquista, que van fer que adquirís la fama de ciutat de les bombes, la rosa de foc, la capital de l'anarquisme internacional.
En aquest context de conflicte social –i també polític, ideològic i nacional, perquè el socialisme, l'anarcosindicalisme, el republicanisme i el catalanisme començaven a agafar força– Verdaguer també vivia el seu conflicte particular. La primavera de 1893, el poeta va ser víctima d'una decisió presa conjuntament per dos poderosos personatges dels quals depenia: el seu mecenes, Claudi López, marquès de Comillas, i el seu prelat, Josep Morgades, bisbe de Vic. Per sorpresa, es va trobar destituït del càrrec de capellà almoiner de la casa del marquès de Comillas, desterrat de Barcelona i confinat al Santuari de la Gleva.» Text sencer
@paperdevidre posa en xarxa el 7 de setembre l'article:
Enric Casasses i Figueres « Verdaguer ara» (publicat el 2002)
«Just en els anys previs a l'esclat de la crisi, doncs, Verdaguer es fa amb els dos extrems de l'escala social: amb els llepaculs de la monarquia madrilenya i amb els pitjors i més marginats pobres de Barcelona. I és justament aleshores, com és lògic, que comprova l'existència real del dimoni, que veu com s'exerceix la seva acció, que en palpa els resultats: “Verdaguer comencà a veure pertot l'obra del maligne, el qual se li anà apareixent a poc a poc amb un rostre ombriu, gegantesc, poderós”, diu Sebastià Juan Arbó.6 I encara que de fet no se li aparegui amb un sinó amb una dotzena de rostres,Verdaguer, que és valent, li planta cara: planta cara a la misèria, planta cara al maligne i planta cara als seus grans aliats a la terra: els poders, els seus “superiors”.» Text sencer
Eva Piquer posa en xarxa a Cultura Viva 14 «Al Canigó no el tiraran a terra» (realitzat el 2011)
Aquest enllaç ens convida a escoltar Canigó sencer dit per Lluís Soler i a entrar al web Canigó 125 veus i gaudir del poema llegit per múltiples lectors o llegir el poema sencer.
Revista Catorze
Tota aquesta remor ens demostra, una vegada més, que els clàssics de totes les literatures són sempre vigents i generen pensament i debat a cada nova generació que s'acosta a la seva literatura.
Foto A. FJV