El dia 16 de desembre s'estrenava al teatre l'Atlàntida de Vic el musical, Verdaguer. Ombres i Maduixes. Un musical on el text és el cor, la faixa que subjecta un projecte ambiciós. On el to, l'atmosfera, la dimensió nova la dóna la música rica, sorprenent i brillant del cantant d'Obeses, Arnau Tordera, juntament amb el treball d'un gran equip de professionals. El resultat: l'espectador no verdaguerià s'hi troba un Verdaguer desconegut, de veu estel·lar, sense sotana.
En sortir de la funció sentíem gent que es preguntava si tot aquell text era de Verdaguer. Hem de dir que sí, pràcticament tot, ben seleccionat i cosit pels verdagueristes Pep Paré i Pere Tió. Per entendre'n les claus i el contingut aquí compartim el text de Pere Tió explicant-ne els detalls. Esperem que pugueu llegir-lo en molts més programes de mà. Voldrà dir que aquest espectacle roda per Catalunya.
Els textos de l'obra
Verdaguer ocupa un lloc emblemàtic tant en l'imaginari popular com culte del nostre país. Certament que en altres llocs del món s'ha entès la necessitat de divulgar l'obra de grans autors a través del musical, com la França del segle xixen la novel·la Els Miserables de Victor Hugo. Però,atenció, la nostra proposta va directa al moll de l'os, perquè la bastim amb el llenguatge intransferible de la poesia del bard.
És així que partim dels fets que el mateix Verdaguer narra en les proses autobiogràfiques de joventut. Per exemple, si diu que mentre espellofaven el blat de moro feien broma, ho concretem amb diàlegs escaients.L'escena dels estudiants de Vic fent gresca pels carrers es basa en la novel·la Sota un tarot de Martí Genís, que ens porta a la visió jocosa del poeta en «Als Estudiants/Recepta». Altres vegades les fonts les trobem en els relats biogràfics de persones que el van conèixer, com Busquets i Punset o Serra i Boldú, quan parlen de les baralles entre joves de Folgueroles i Sant Julià, o de la tempesta de Savassona que inspira l'incendi dels Pirineus de L'Atlàntida. La majoria de textos sobre el paradís d'Osona i la felicitat de la joventut del «fadrí de muntanya», tal com els signava llavors, pertanyen al llibre Jovenívoles. Però en casos puntuals ens podem servir d'altres llibres paral·lels: així en la baralla entre en Jordi i en Jep d'Amors d'en Jordi i na Guideta, o en el «Cant d'amor» de la protagonista amb fragments de l'obra mística del poeta i de la seva versió del Càntic dels Càntics.
En alguns moments accentuem la fabulació, per necessitats de fer créixer la tensió dramàtica del musical: per exemple en tractar la figura del rival en l'amor cap a la Roser del mas d'Heures. Hi ha textos que poden sorprendre que siguin de Verdaguer: com els inèdits de «L'endrapador de l'Hostal de la Paella» i alguns poemes breus dels últims anys. O els mateixos «Goigs de Sant Taló» i les múltiples corrandes d'amor que emprem en els diàlegs, algunes de les quals no són de l'autor, sinó recollides per ell, a banda de les que pertanyen al folklore popular. Amb tot, l'essència de la proposta, la marquen un seguit de poemes que no diem en la seva totalitat per les característiques pròpies dels musicals:«El cant del segador», «L'espigolera», «Lo niu dels meus amors», «Lo roser del mas d'Heures», «Maduixes i móres», «Als estudiants/Recepta», «Cap al vespre», «Cant de Gentil», «Vora la mar», «Què és la poesia?», «Records i somnis», L'Atlàntida, La Pomerola. I tots sencers: «Se'n cansaran?» i «Esperança».
Només ens resta dir que si en l'inici de tot albiràvem que les poesies de Verdaguer, a voltes per la seva tendresa amorosa, a voltes pel seu vessant jocós, o pel jo turmentat, podien esdevenir cançons, ens sentim joiosos que a través de l'ingent treball del compositor, l'Arnau Tordera, d'una gran sensibilitat, categòrica i seductora, i les excel·lents versions d'actors i intèrprets, puguem oferir-vos aquest espectacle.
Moment de l'espectacle el dia de l'estrena (Teatre l'Atlàntida de Vic)