Des de fa vuit anys en Lluís Soler ens porta Canigó al museu, aquest acte iniciava un cap de setmana de cloenda dels actes del 50è aniversari de l'obertura de la Casa Museu.
D'entrada, sentir cada any el mateix poema podria induir a l'avorriment perquè sempre es diu el mateix.
La meva experiència i la d'una colla de gent que ens hem fidelitzat a la veu i al Canigó de Lluís Soler és completament plaent. Cada vegada el tenim el poema més interioritzat i cada vegada hi trobem coses noves. Descobrim nous valors al text i fem noves troballes en la interpretació d'en Soler.
La meva descoberta d'aquest any va ser «Lo Somni de Sant Joan», la llegenda que expliquen els fallaires que se'm va fer especialment festiva mentre en Lluís la cantava desinibidament. Les nafres de Tallaferro se'm van revelar poc importants al costat del patiment pel seu fill Gentil, mentre esperava emocionar-me amb el plor de la consirosa Guisla i l'embogiment de Griselda que una vegada més em van fer adonar de la grandesa del poema i la virtuositat de Lluís Soler.
flickr
Foto A.FJV