Lo primer diumenge d'octubre vinent, dia del Roser de tot lo Món, farà vint-i-cinc anys que la cantí, en la capella de Sant Jordi de mon poble de Folgueroles.
[...]
Era un dia serè i hermós, mes era un dia d'octubre. Lo Pirineu mostrava ses valls i fondalades sense una congesta de neu, mes sa mateixa netedat feia recordar que els graners no s'escombren mai com lo dia abans d'omplir-se; les rouredes que volten i clapegen lo pla i les pollancredes que s'hi creuen verdegen encara, mes ja no amb la lluenta verdor de la primavera. L'estiu, amb son mantell de foc, havia tramuntada la serra, i la tardor esgrogueïda s'ensenyoria poc a poc de tots los boscos de la Plana. Mes, lo vent de tramuntana, que hi feia ha entrada per la banda de Puigmal, arrombollant alguna fulla seca per los camins, no se me'n duia cap il·lusió, ni m'esfullava cap somni. Los aucellets no havien oblidades encara totes ses cançons per entrar en la mida de l'hivern; ans ne retreien alguna com los vells retrauen los ardit i gentileses de sa joventut. Alguna flor perduda ací i allà sortia encara a somriure al sol que s'allunyava per totes les coses, sinó per mi, que entrava de ple en l'avui ja llunyà i enyorada primavera de la vida.
La capella de Sant Jordi és la gentil corona d'un turonet que rodó com fet amb un torn, s'aixeca enmig de la Plana de Vic. Quan, en temps primitius, aqueixa era un estany, com diuen los geòlegs, lo turó de Sant Jordi devia ser una illa, mirador des d'on se veuria blavejar d'un cap a l'altre, com una petita mar interior, que tindrien per mirall digne d'elles les muntanyes més altes de Catalunya. Quina raça fou la que coronà sa esmotxada punta amb un magnífic dolmen? Amb quines eines arrancà aqueixes enormes lloses que semblen vingudes dels cims de l'allunyada Savassona? Per quins camins atravessaren los boscos seculars? Per quins ponts passaren los dos o tres torrents que s'hi interposen? Aqueix domen era un altar, era la casa d'un rei o la tomba d'un patriarca? Lo poble senzill, que fa bé de no volenr.se trencar lo cap en qüestions a què els savis no donen resposta, mira aquelles estranyes lloses i se n'entra a pregar en l'oratori. Aneu-los-ho a dir, a mos devots compatricis, que quan se posaren los fonaments de la capella de nostre estimadíssim patró, ja tres o quatre mil anys havia que aquelles enormes pedres dominaven lo país! Prou feren nostres avis de respectar-les en aquells temps en què eren totalment desconeguts aqueixos monuments!
[...]
Lo poble lligà amb lo fil meravellós de la llegenda eixos des elements tant llunyans i contradictoris: lo primitiu i lo modern, lo celta i lo cristià.
[...]
La capella de Sant Jordi és per mi lo que pel mariner que navega lo port de la pàtria d'on ha feta la primera sortida, i per l'aucell que va pels aires, lo niu des d'on ha feta la primera volada. Deixau-m'hi ,doncs, tornar amb la imaginació , ja que avui no puc d'altra manera! Deixau- m'hi pensar i parlar-ne i escriure'n i rabejar-me en son dolç record!
Des de son cim obiro sota el campanar de Folgueroles la caseta de mos pares: cap a migjorn, més enllà de la Font del Desmai, veig la pagesia a on , tot conreuant la terra i arrosant-la amb la suor de mon front, aprenguí de conreuar la poesia;
[...]
Verdaguer, Jacint
«Records de ma Missa Nova» dins Lo Cornamusaire i altres proses. TO I. Barcelona, 2003. Proa. p. 511-515