Canigó dit per Lluís Soler reté l’alè de 200 persones a l’església de Folgueroles

Lluís Soler el 2011 va fer un aposta ferma per convertir el poema Canigó en una espectacle de poc més d'una hora, reduint els més de 4000 versos a poc més de 1000 amb la voluntat de fer el poema assequible per al gran públic. Després de l'estrena a Folgueroles, es va representar a L'Atlàntida de Vic, va fer estada al teatre Nacional i va girar per diversos teatres.

Divendres passat, cinc anys més tard, l'actor tornava a l'església de Folgueroles ,plena de gom a gom, per interpretar novament  Canigó. Va començar amb una breu presentació del poema i va comentar que sovint el poema li evocava el Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare i que Verdaguer formava part de la galeria d'aquests grans autors.

Feta la introducció, es va treure el llacet que duia al coll de la camisa -com el fadrí de muntanya-, va apagar el llum de l'església i , encara assegut, va obrir la primera edició del poema Canigó (1886). A partir d'aquest moment va anar desgranant els versos amb una naturalitat que embriagava els oients. Amb atenció vam seguir el passatge de l'aplec, la remor dels fallaires, vam veure com sortien les sagetes del buirac, com Flordeneu passejava Gentil per tots els racons del Pirineu, com Tallaferro queia com un arbre esberlat per un llamp en saber la mort del seu fill.  L'absència de cantarella que sovint acompanya els textos en vers, el gest i la modulació de la veu de l'actor en cada passatge ens va fer sentir el cant del bisbe Oliva, la desesperació de Guisla i vam sentir l'esglai de follia de Griselda fins acomiadar-nos de les fades que marxaven del cim de Canigó. Sense gairebé ni adonar-nos-en, erem al final, «Els dos campanars» es planyien de la seva ruïna i la veu de l'actor ens deia «ni el torb, l'odi o la guerra no esbrancaran l'altívol Pirineu». Lluís Soler no s'ha deixat vèncer pels reptes fàcils i la llengua simple haaconseguit fer actual el poema que va escriure Verdaguer ja fa més d'un segle.

Sí Verdaguer a Canigó va unir  magistralment la tradició llegendària del Pirineu i la llengua viva. Ara, Lluís Soler, amb la seva virtuositat per dir el vers i la seva tenacitat en el treball d'actor ha fet possible que el poema ragi a doll i ens commogui a tots. Com ho va fer divendres davant de 200 persones que el vam escoltar gairebé retenint l'alè i plens d'emoció!

L'acte, realitzat amb la col·laboració d'Òmnium Cultural, es va cloure - ja a la plaça- amb la interpretació de «Muntanyes del Canigó» a càrrec de les violoncel·listes l'èlia Soler i l'Erola Camps de Folgueroles en homenatge a Muriel Casals.