La presència de les flors a l'obra de Verdaguer és constant. Tal com apunta Ricard Torrents al pròleg del llibre Brins d'Espígol (Amics de Verdaguer, 1990), ‘la botànica té una presència constant en els interessos de Verdaguer d'ençà del període vigatà'. Es pot veure amb el mateix títol de Brins d'Espígol, però també a Flors de Maria, Flors del Calvari i Roser de tot l'any.
Torrents construeix la idea dels ‘pomes-flor del poeta-jardiner' i l'argumenta de la següent manera: ‘en realitat, sota la botànica verdagueriana hi ha subjacent tota una teologia floral. Verdaguer la compendià en la prosa del pròleg a Flors de Maria amb fórmules úniques, en les quals sintetitzà bona part de la dogmàtica catòlica, la més assimilada per la imaginació i el sentiment de la devoció popular. A més a més, però, Verdaguer introduí una novetat en aquest pensament botanicoreligiós après de la tradició devota que procedeix d'escriptors com Sant Francesc de Sales i s'alimenta d'arrels històricament llunyanes i humanament profundes de la cultura religiosa dels pobles. La novetat verdagueriana és que la Poesia, amb majúscules, forma part essencial d'aquest univers teologicofloral. L'esmentat pròleg de Flors de Maria conté una clara assimilació de flors amb poesies quan, en la conclusió, demana a la Verge que «en prenga la bona voluntat i beneesca, migrades o com sien, aqueixes Flors i a qui les ha collides per fer-li'n tan humil com afectuosa presentalla». Abans, però, el poeta havia invocat les flors en aquests termes: «sou, oh flors, joguines dels àngels, alegria de la terra, promesa del cel, record del Paradís perdut, penyora del Paradís que ens espera, símbol i imatge de l'ànima pura...».
