Rosa d'abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
El Virolai és un cant "tumultuoso y sedicioso"? Amb aquesta pregunta l'eurodiputat Ramon Tremosa, començava un piulet (twit) tot fent referència a les acusacions que l'estat espanyol va fer servir per empresonar als líders Jordi Cuixart d'Òmnium i Jordi Sànchez de l'ANC.
En ple segle XXI quan els catalans volem reclamar les nostres llibertats invoquem a la Mare de Déu de Montserrat? Un text escrit per Jacint Verdaguer fa prop de 140 anys té la capacitat d'agitar i generar empatia entre els ciutadans d'avui que reclamen la independència de Catalunya?
És interessant veure l'evolució de l'himne fins arribar a les manifestacions que al llarg d'aquesta tardor s'han succeït a les places i carrers catalans. En aquest breu article intentarem argumentar per què El Virolai s'ha anat sentint aquests dies a les mobilitzacions.
Jacint Verdaguer va escriure El Virolai com un himne a la Verge per celebrar el Mil·lenari de la fundació del monestir de Montserrat. El text musicat per Josep Rodoreda i Santigós va ser publicat en el programa de les festes de l'any 1880. Una composició creada en el context de la renaixença fruit d'un catalanisme de caràcter conservador. Va ser a partir del segle XX que l'himne de religiós es va convertir també en un signe de patriotisme dels sectors més moderats.
En una conversa informal l'etnomusicòleg Jaume Ayats, que ha estudiat les “expressions sonores de les multituds”, ens indicava que és força freqüent trobar exemples de reinterpretació d'un cant per part de col·lectius de signe o època diferent.
El Virolai, com és sabut, va ser l'himne que el 6 d'octubre de 1934 va acompanyar la proclamació de l'Estat Català per part de Lluís Companys en el marc de la segona República. Aquest intent secessionista desembocà en l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i de la suspensió de l'Estatut de Núria per part de l'Estat espanyol. Aquest simple fet, tant semblant al primer intent repressiu de l'Estat espanyol en aquest octubre de 2017, podia haver motivat que els joves universitaris cantessin a cor què vols –i per sorpresa meva- El Virolai davant de la Conselleria d'Economia el passat 20 de setembre.
Al nostre entendre, però, amb aquesta afirmació ens quedaríem curts perquè l'himne es va continuar readaptant a noves situacions durant el franquisme. L'abat Marcet de Montserrat, a la dècada de 1940, va establir una nova litúrgia a la Salve i va introduir el Virolai de tal manera que l'escolania va passar a entonar aquest cant diàriament, com encara es fa avui. L'escoltisme iniciat a Catalunya a la dècada de 1930 amb un caràcter religiós també es va fer seu el Virolai fins al punt que va esdevenir un cant freqüent en les trobades dels Minyons de Muntanya.
El significat espiritual de l'himne esdevindria també una expressió de catalanisme per a la societat més conservadora de l'època. Però aviat, l'actitud repressora del franquisme en vers els anhels del catalanisme, va fer que el Virolai es convertís en un cant reivindicatiu de la nostra identitat. La prohibició del Cant dels Segadors, de la Santa Espina i de La Senyera va fer que el Virolai, més enllà de la seva lletra pietosa, s'adoptés com l'himne del catalanisme traspassant així l'àmbit religiós i polític fins a fer-se sentir en els camps de futbol del Barça.
Que es reprengui l'himne en el moment polític que vivim avui, ens demostra una vegada més, el pes que té l'obra de Verdaguer en la tradició i la cultura del país. La necessitat de refermar la nostra identitat i el nostre sentit de poble demanant “il·luminar la catalana terra”transcendeix del significat primigeni del text escrit pel nostre poeta i ens serveix d'insígnia per reivindicar els nostres drets i la nostra llibertat que tant sovint ens ha estat arrabassada.
Verdaguer, refundador de la llengua catalana, és i serà un símbol per a tots els catalans. Un fet que als folguerolencs ens honora; però al mateix temps ens omple de la responsabilitat de ser-ne hereus.
Carme Torrents Buxó
Fundació Jacint Verdaguer
Publicat a 'La Falguera', desembre 2017