El grup Manel ha publicat aquest divendres dia 4 d'octubre el disc ‘Per la bona gent'. Al tema ‘Les formigues', la cançó cita parts del poema «La formiga» de Jacint Verdaguer, que aquí us oferim sencer. És un dels poemes representatius del drama verdaguerià, escrit al tram final de la seva vida.
La formiga
Una hermosa plana
tinguí per bressol,
com la vigatana
no en veu altra el sol.
Jo fui la formiga
de son pla i garriga,
del mas oreneta,
del camp rossinyol.
Per les torrenteres
que alegre tresquí
del camp a les eres,
de l'hort al jardí,
me nasqueren ales
com a les cigales
i a aquell pla d'Ausona
l'adéu jo doní.
Vegí hermoses terres,
més d'una ciutat,
m'enfilí a les serres
de l'alt Montserrat.
Baixí a Barcelona,
la perla amb què l'ona
enriquí fa segles
l'antic Principat.
Dintre horts que floriren
per encantament,
palaus se m'obriren
plens d'or i d'argent.
En mala diada
ne fiu ma posada,
puix ma vida i somnis
fugiren corrent.
Mes grandeses foren
floretes d'empriu
que neixen i moren,
bombolles de riu.
Fou aquella glòria
vana i transitòria,
com pel lapidaire
rosada d'estiu.
Tot era falsia
dintre aquell palau,
los mots que hi sentia
d'afecte i de pau.
Los ramells de roses
foren de gatoses;
los llaços de murta
cadenes d'esclau.
Dintre aquelles sales,
enemic cruel,
les frissoses ales
me llevà d'arrel.
Si no hagués deixada
la gàbia daurada,
mai més vos veuria,
ma terra i mon cel.
Jo deixí en mala hora
lo teu pagesiu,
oh poble que enyora
mon coret soliu:
de ma terra amiga,
jo fóra formiga.
Malhagen les ales
que m'han tret del niu!
Dins Poesia dispersa. TO II, Proa, 2002. Pàg
Verdaguer és un del poetes més musicats de tots els temps. Vegeu aquí l'estudi Verdaguer i la música, promogut per la Fundació Jacint Verdaguer i la Universitat de Barcelona que recull més de 2.000 d'aquestes peces.
Per més informació sobre el poema, podeu llegir també l'article: Poesies inèdites de l'època de la crisi al'entorn delrecull ESPINES I FLORS I Pere Tió I PUNTí,on l'autor ens apropa al sentit del drama verdaguerià: ‘En la bonica balada de «La formiga» (...) es remunta a la plana que va deixar, d'on era formiga, oreneta i rossinyol, per anar a la ciutat. Allà, diu, palaus se m'obriren plens d'or i d'argent. O també: Tot era falsia dintre aquell palau'. La idea la formula, a vegades, amb el símbol de la gàbia, un dels leitmotiv més utilitzats pel poeta.