Cap de setmana doblement antològic, aquest darrer, el segon de la Quinzena literària Verdaguer 2012, a Folgueroles. Antològic en sentit literal perquè el que s'hi ha pogut veure, de ser antologat a alguna banda, bé en fóra prou digne; i també en sentit etimològic perquè, fet i fet, de flors ha anat la cosa. A saber, el mot grec anthología significa “collita de flors”, calcat pel llatí com a florilegium, de mateix significat, i d'on ve el nostre “florilegi”, que per cert és sinònim també d'”antologia”. Doncs sí, entre els diversos actes celebrats ens hem decantat per la cosa floral, de manera que a les ratlles que segueixen parlarem, d'una banda, de la conferència, i de l'altra, de la trobada d'improvisacions poètiques i musicals Flors del Desvari 2012; tots dos actes d'abundosa collita.
La conferència va tenir lloc el passat divendres a la Casa-Museu Verdaguer i va córrer a càrrec deM. Àngels Verdaguer, filòloga, membre de la Càtedra Verdaguer d'Estudis Literaris de la Universitat de Vic, secretària de la Comissió Permanent de la Societat Verdaguer i redactora en cap de l'Anuari Verdaguer. Revista d'estudis literaris del segle XIX. La seva tesi doctoral, recentment finalitzada i a propòsit de la qual la ponent havia bastit la conferència, porta com a títol Flors del Calvari de Jacint Verdaguer: estudi i edició. Després d'una breu introducció per part de Ricard Torrents, un dels principals estudiosos de l'obra de Verdaguer, la conferenciant va iniciar la seva xerrada, dividida en dues parts principals, al llarg de les quals parlaria del llibre Flors del Calvari, en primer lloc, i de certs aspectes la seva recepció, en segon lloc.
La primera edició de Flors del Calvari va aparèixer la primera quinzena de desembre de 1895, tot i que amb data editorial de 1896, tenia un total de 208 pàgines i es venia pel preu de 2,50 pessetes. Amb aquestes dades M. àngels Verdaguer va entrar en matèria bo i repassant de bon primer l'aspecte tècnic del llibre, les seves característiques, les il·lustracions i diverses informacions extretes de la correspondència del poeta, com ara el tiratge (gairebé 3000 exemplars) o el fet que era el mateix Verdaguer qui es feia càrrec de la seva distribució. El llibre és escrit per un Verdaguer sumit en una crisi personal i social que l'aboca, en el terreny estètic, a un misticisme ascètic, el resultat del qual queda destil·lat en aquesta obra, que precisament porta per subtítol “Llibre de consols”. La creu feta arpa, símbol de la sublimació del dolor a través de la creació poètica, és un dels motius recurrents a l'obra.
Segons la conferenciant, al llibre hi trobem des de poemes que són una clara expressió de ressentiment, sempre matisat per la resignació cristiana, fins a alguns que arriben a ser autèntics cants espirituals (com és el cas del magnífic Sum vermis), passant per petites corrandes religioses, oracions, etc. La conferenciant va establir el període de composició en 1891-1895 i seguidament va discutir sobre algunes possibles fonts per a l'obra, recentment descobertes, com ara les il·lustracions del llibre Camino real de la Cruz, que Verdaguer posseïa, que semblen haver inspirat alguns dels poemes. Després, M. àngels Verdaguer va passar a parlar de la recepció de l'obra a la premsa de l'època i de la seva influència en altres poetes, així com de les seves traduccions al francès (1897) a l'alemany (1904), a l'italià (1921) o a l'espanyol (1936). Flors del Calvari és dels pocs llibres del darrer Verdaguer que han gaudit d'una projecció potent a l'exterior. Acabada la xerrada, d'altra banda, es va debatre durant el torn de preguntes sobre si la semblança entre el títol de Flors del Calvari i el de Les flors del mal de Baudelaire mereix ser considerada més enllà de l'anècdota o no.
I del Calvari al Desvari. Dissabte se celebraria la tercera edició de la jam session poeticomusicalFlors del Desvari al pla de l'ermita de la Damunt, també a Folgueroles. La jornada es va encetar amb un dinar a l'aire lliure amb alguns dels participants a l'acte de la tarda. L'aire campestre del lloc, envoltat de camps de blat ja espigat amb els marges esquitxats de gallerets i més enllà, com a teló de fons, boscos i muntanyes, evocava talment un locus amoenus propi d'una ègloga clàssica. Quan eren poc més de les 5 de la tarda es va donar el tret de sortida d'una jam session que discorreria al llarg d'unes tres hores ininterrompudament. El monologuista Txevi Rovira, sota l'aparença de Mossèn Guilla, el seu alter ego, va exercir-hi de mestre de cerimònies, i després d'una primera aparició d'impacte va donar pas a l'escenari a músics i poetes. Els músics convidats van ser el teclista i compositor Pol Monsó, al teclat, provinent del món del jazz, del funk o de la bossa nova, i el cantautor amb influències de músiques del món i també del jazz Guillem Roma, a la guitarra, pianista i saxofonista de formació i des de fa uns anys també guitarrista. Amb ells dos va interactuar dalt l'escenari un gran nombre de poetes i gent diversa amb ganes de posar paraules a la música o, si es vol, música a les paraules.
Els primers en fer-ho van ser els dos poetes convidats enguany, Enric Casasses i Misael Alerm. La coneguda trajectòria de l'Enric Casasses dalt dels escenaris és extensa i prolífica. Poeta per a molts esdevingut de culte i referent entre les noves generacions de poetes, el seu vers espurneja amb la frescor de la llengua popular i s'abeura alhora, dins la tradició poètica, des dels trobadors a les avantguardes, passant pel barroc. Misael Alerm (La Garriga, 1990) és estudiant de Belles Arts, conrea la poesia des de fa alguns anys i ha participat en nombrosos recitals. Tots dos poetes, doncs, estan avesats i abocats a l'oralitat de l'escenari. El diàleg que en aquesta part inicial de la jam tots dos van anar trenant a còpia d'intervencions successives va revelar-se harmoniós i contundent. Al cap d'una estona el micròfon va canviar de mans, i diversos assistents van tenir ocasió de dir els seus versos. Entre ells alguns poetes, com ara Edgar Alemany, Gerard Cisneros, Bruna Generoso, Pilar Cabot, Biel Barnils o Xevi Pujol, entre d'altres, que van recitar sobretot textos propis; i altres assistents a l'acte, que per exemple van llegir poemes de Verdaguer. La sinèrgia entre paraula i música era contínua: aquesta adés vestia aquella d'atmosferes o en marcava el ritme, adés n'accentuava els fluxos i refluxos o hi fonia notes erràtiques que transportaven el text fins a territoris encara verges.
Van passar també per l'escenari els membres de la banda Gallina de pell, un dels quals a més exposava diversos poemes visuals en un tauler proper a l'escenari, per on va desfilar com un degoteig bona part del públic tot al llarg de l'acte. D'altra banda, és de destacar la mostra de “poesia eqüestre” que va constituir la intervenció de Cinto Torrents, damunt la seva muntura, una euga moreua anomenada Tosca, que entre escenari i públic, des de sobre l'animal estant, va recitar diversos textos de Pagèsiques de Perejaume. L'acte va tocar fi amb una lectura coral per part dels organitzadors i d'alguns assistents de la “Declaració sobre la llengua” apareguda al número 100 de la revista de poesia Reduccions, que ha vist la llum recentment.
www.nuvol.com