Cobriu-me de flors

Verdaguer, el Fadrí de Muntanya, que havia començat a conrear abans la poesia profana que la religiosa coneixia a fons la poesia popular i realment tenia traça per a la lírica amorosa, però en fer-se sacerdot hi va renunciar i va projectar la seva potència amorosa en la lírica religiosa.

És més, com diu Casacuberta, «va tenir sempre una gran força de voluntat per documentar-se. Per escriure una poesia mística, per exemple, estudiava prèviament els llibres místics que tractaven del tema que li interessava».
Vegem-ho partint dels versos que la Fundació Verdaguer ha triat enguany com a emblema per honorar el poeta, que formen part del llibre Idil·lis i cants místics (1879).

Fulcite me floribus

Cobriu-me de flors,
que d'amors me moro;
cobriu-me de flors,
que em moro d'amors.

Les flors que ací creixen,
mes, ai!, no em goreixen,
que sols ho farien,
si per mi florien,
les de l'estelada
que, en suau rosada,
damunt sa estimada
fa ploure l'Espòs.

El poema té com a font el Càntic dels càntics, --el llibre de la Bíblia que uneix la sensualitat i l'espiritualitat, l'amor humà i el diví-- la lectura del qual no ha passat per alt a grans autors com ara Josep Carner que en treu el títol d'Els fruits saborosos dels versets següents «... i a les nostres portes tenim tots els fruits saborosos; de novells i de vells encara» (Ct 7, 14). Honoré de Balzac en pren el títol per a una novel·la El lliri de la vall: « Jo soc un narcís de Saron, el lliri de les valls» (Ct 2,1). Ausiàs March es val del verset «Com un lliri entre els cards és la meva amiga» (Ct 2, 2) per obtenir un dels seus “senyals” trobadorescos. O Maria Mercè Roca, que titula una de les seves novel·les Perfum de nard: «Mentre el rei és a la seva estança,/ el meu nard exhala el seu perfum» (Càntic 1, 12)... I no cal dir que el Càntic dels càntics és una obra que ha marcat la literatura, mística o no, des de Llull passant per Sant Joan de la Creu, Fray Luis de León, a Jorge Guillén, Pablo Neruda...

En el cas de Verdaguer, però, la influència del Càntic dels càntics, que va utilitzar com a font dels Idil·lis i cants místics, és incommensurable. No hi entrarem.

En concret en aquest idil·li —diria jo-- el poeta recrea una escena del llibre entre l'Espòs-Déu i l'estimada-l'ànima, malalta d'amor, que vol i dol, per acabar mostrantnos la contingència, la insatisfacció, els límits de la condició humana, com ho farà tantes vegades en finals deliciosos com aquests: «per amar a qui tan aimo/ ja no tinc prou gran el cor» de Les tres volades, o en el Cant de Gentil: «Lo cor de l'home és una mar/ tot l'univers no l'ompliria...».

Deixant a part les traduccions a altres llengües, si observem la traducció del llibre el Càntic dels càntics que va fer el poeta de Folgueroles, per cert la més antiga que tenim en català, veiem que parteix de la Vulgata, de sant Jeroni:

«Fulcite me floribus, stipate me malis; quia amore langueo». Cant. 2. 5. , com també hi partia Torres Amat en la seva versió castellana de 1825: «Confortadme con flores aromáticas, fortaleced-me con olorosas manzanas, porque desfallezco de amor». Verdaguer tradueix també: «Feu-me ploure flors, sosteniu-me amb pomes que em moro d'amor» ( T.O. Vol. IV, p.359) i «Sosteniu-me amb flors, refeu-me amb fruits, puix defallesc d'amor», a Los jardins de Salomó (T.O. vol.IV. p.341).

D'aquesta llatinada arrenca el poema que du per títol Fulcite me floribus, que per cert no es troba en les traduccions catalanes actuals de la Bíblia, senzillament, perquè tenen en compte la versió de l'original hebreu: «Retorneu-me amb panses, sosteniu-me amb pomes; estic malalta d'amor» Bíblia Interconfessional (1993). «Retorneu-me amb panses, conforteu-me amb pomes, que estic malalta d'amor!» Bíblia de Montserrat (2009) ... les flors no hi apareixen.

Verdaguer, en aquest cas, en realitat fa servir l'expressió llatina de títol i d'epígraf al mateix temps (d'epígraf la farà servir amb el versicle sencer en el preciós poema Rosalia).

Fulcite és l'imperatiu de la segona persona del plural del verb fulcio, fulsi, fultum, que en llatí vol dir apuntalar, assegurar; recolzar, sostenir, fiançar. Aquí, però, Verdaguer no actua com a traductor sinó com a poeta: va més enllà, aporta el seu matís, canvia el verb que passa a ser «cobriu-me de flors», perquè recrea i obté una bella imatge que ens recorda el famós quadre prerafaelita de la mort d'Ofèlia, de John Everett Millais.

Això és el que farem enguany, a Folgueroles, en la Festa Verdaguer per commemorar en temps de Coronavirus el 175è. aniversari del seu naixement.
Agafant-nos al peu de la lletra aquests versos, cobrirem realment de flors el seu monument, el Pedró, com si Verdaguer fos l'estimada que mor d'amor, i amb un gest efímer com és posar un ram de flors, assegurarem, apuntalarem, sostindrem, fiançarem, farem ploure flors damunt seu i de la seva obra.

                                                              Joan Vilamala Terricabres
                                                  Vicepresident d'Amics de Verdaguer
                                                            Manresa, 16 de maig del 2020