La Creu de la Culla

01.01.2014

Fill ets, pare seràs

tal faràs, tal trobaràs.

Un manresà del Castell,
que en passava gran penúria,
tenia el pare malalt 
i a l'hospital se l'enduia.
Duent-se'l a collibè,
a reposar-ne s'atura
en un dels tres escalons
que hi ha a la Creu de la Culla.
Lo vellet fa un gran sospir.
-Pare meu, què us dóna angúnia?
-Me dóna angúnia el pensar
que, quan jo a mon pare duia
a l'Hospital del Remei,
fa a prop de mitja centúria,
aquí també reposí
sota la Creu de la Culla.
-Doncs, tornem's-en,  pare meu:
si vostra neulia dura,
jo captaré pel veïnat
i serà lo que Déu vulla.

Febrer de 1901 

Comentari

Aquest és un dels  textos  amb què Verdaguer, que marcava la geografia catalana amb el foc de versos immortals —com diu Ricard Torrents— ens situa en un escenari concret, a la Creu de la Culla.  Una masia documentada ja al segle XIII, situada a prop del camí ral que va de Manresa a Barcelona. La creu va ser restaurada l'any 1413 i va durar fins l'any 1906. Actualment es guarda en part al Museu  de Manresa. La creu actual és una restauració feta l'any 1987. 

En aquest poema, Verdaguer, que moriria al cap d'un any i uns mesos, el juny de 1902, condensa magistralment en vint versos de set síl·labes la rondalla o “exemple” moral d'un manresà, que decideix portar el pare que té neulia (que viu malalt de decandiment. Mot que el DIEC no ha incorporat encara en aquest sentit) a l'hospital, però s'hi repensa i el torna a morir a casa.  
La poesia, de tanta actualitat en les famílies de malalts terminals, forma part del llibre de Verdaguer, publicat post mortem,  que els primers editors van treure a faró amb un títol doble  Los pobres. Els sants. Tipografia l'Avenç, Barcelona (1908), perquè en realitat és tracta de dos llibres inacabats. El primer, que és el que aquí ens interessa, Verdaguer el dedica “A mos estimats germans los pobres de Jesucrist” i el formen una quinzena de poesies, que tenen  com a denominador comú la caritat i la pobresa, escrites majorment els darrers anys de la vida del poeta. Només quatre composicions porten la data d'escriptura de creació,  entre aquestes La Creu de la Culla, i , tal com ha escrit Ramon Pinyol i Torrents, “sembla que Verdaguer devia pensar en un volum més ampli que el que coneixem, ja que hi figuren [en els manuscrits] diversos esborranys de poemes en fase d'elaboració diversa, a més del fet que una quinzena de poesies és, per als estàndards verdaguerians, una obra massa curta.” T.O.  vol.2,  p. 889. Proa (2003).
El poema La Creu de la Culla va ser publicat per primera vegada en el n.2 de la revista manresana “La Covadonga Catalana”: 

“Gracias a la ejemplar amabilidad de nuestro respetable y querido amigo el insigne vate catalán  Rdo.D. Jacinto Verdaguer, Pbro., podrán nuestros lectores, saborear, en la sección correspondiente, la hermosa poesia, inèdita, inspirada en la popular tradición de la Creu de la Culla, con cuyo envio nos ha distinguido.  Manresa, 25 de Febreo de 1901.”

Joan Cucurella, un manresà i company d'estudis de Verdaguer, al seminari de Vic, que era el censor eclesiàstic de la revista va ser probablement qui li contà la llegenda, per això  ell la hi va fer arribar perquè la publiqués. Verdaguer matava així dos i tres pardals d'un tret: complaïa un company, estimulava una publicació catòlica naixent i fornia Los pobres, el llibre projectat, amb una nova composició.  I això explicaria també que la versió de Verdaguer no faci referència als pans de la Culla, un final miraculós que conté la llegenda i que la versió verdagueriana ha eclipsat.